Com detectar el que dispara la teva ansietat
Tenim una creença ferma i és que hem vingut a aquest món a gaudir, connectats amb la nostra autèntica essència complint el nostre propòsit de vida.
Si això es dóna, la vida es fluida, fàcil i davant de conflictes som capaços de gestionar-los aprenent d’ells.
El problema és que moltes persones viuen desconnectades de la seva essència, del seu Ésser i automàticament es desconnecten de les seves emocions i del seu cos. Això fa mal i ocasiona símptomes molt desagradables com ansietat, atacs de pànic, pors, crisis i malalties.
Deixa’ns que nosaltres, el Centre Mevis, especialistes en teràpia Gestalt a Girona i Sant Feliu de Guíxols, et parlem de tot això.
Com hem arribat fins a aquest punt de desconnexió?
En base a la nostra experiència en consulta durant tots aquests anys, ens adonem que ja en la nostra infància hem après a modificar i no atendre les nostres necessitats reals.
No ens referim tant a les necessitats bàsiques d’aliment, higiene, somni…ens referim a la necessitat d’una inclinació segura amb els nostres pares o persones que ens van criar.
Existeix un clar “Buit Emocional”.
Un nen des del seu naixement necessita sentir-se segur, protegit, acollit amb molt d’amor.
Si no es genera aquest vincle segur, sentirà que la seva vida d’alguna manera està en perill.
Recordeu que els nens no gestionen les seves emocions, només les senten. Els seus pares són tot el seu món.
Aquesta dinàmica relacional de seguretat es trenca quan els pares no són presents. La presència ha de ser física i emocional. Tots necessitem manyagues, contacte, abraçades i sentir-nos estimats veritat?
Sentir-se abandonat, rebutjat, no vist o fins i tot maltractat genera un estrès increïble!
I ja us dic que cadascun de nosaltres tenim algun nen ferit dins.
Hi ha molts adults que no van tenir aquest vincle segur i això ha fet que es generessin uns patrons de comportaments interns nocius que a més solen ser projectats cap a fora afectant les nostres relacions personals i professionals.
El que vam veure i escoltem en la nostra infància, en el nostre entorn familiar i escolar té un fort impacte en el nostre present.
La personalitat d’una persona es desenvolupa els primers 7 anys de vida aproximadament.
Si a mi em van dir en la infància reiteradament que era una nena dolenta per ser curiosa i trencar coses, el més probable és que em converteixi en una adulta impecable, perfecta i exigent per a evitar costi el que costi rebre crítiques de ningú.
Què he aconseguit amb això? Negar una part de mi, autèntica i pura perquè em van dir que era dolent ser així. El nen creu que és millor canviar la seva actitud per a no perdre als seus pares i assegurar-se l’amor i el contacte amb ells.
Donem fe, tant per la nostra experiència personal i professional, que hi ha molts adults que han sentit algun tipus d’abandó i solitud en la seva infància. En iniciar el seu procés terapèutic i de desenvolupament personal s’han adonat del gran impacte i la repercussió que han generat aquests fets en les seves vides.
Les pors i l’ansietat apareixen perquè el cervell té un mecanisme de supervivència. L’amígdala ( torre de control i vigilància del cervell) detecta un perill o amenaça, real o no, i el cos es prepara per a lluitar i defensar-se o per a sortir corrent.
Aquí és on el Sistema Nerviós Autònom es dispara i segrega una gran quantitat d’hormones de l’estrès, l’adrenalina i el cortisol.
Us imagineu viure en aquest estat d’alerta constant on els teus nivells d’estrès sempre estan disparats i sents por constant? Buff, és que realment viure veient lleons amenaçadors per tots costats és esgotador!!! o no?
Us poso un exemple molt comú:
Quan Sandra tenia 4 anys va ser abandonada pel seu pare. Actualment té 30 anys i està en una relació de parella des de fa 2 anys. Encara que la seva relació de parella és estable ella ho viu amb molt d’estrès. Fa esforços inhòspits per a cuidar i complaure a la seva parella, fins i tot abandonant les seves pròpies necessitats per a romandre al costat d’ell el màxim temps possible.
Sandra, inconscientment, està revivint el perill que va sentir quan el seu pare la va abandonar.
Aquest no és un fet que estigui succeint (encara que pot ser que la relació es trenqui si aquesta dinàmica continua).
Quan va arribar a consulta i comencem a mirar el que estava succeint no imaginava que la seva rigidesa muscular, insomni, marejos i taquicàrdies tinguessin a veure amb l’abandó del seu pare.
Com tornar a l’equilibri?
Hem de conèixer el nostre món intern,hem de conèixer totes les nostres parts per a poder comprendre quines són les nostres reaccions.
Devem, en la majoria dels casos, rebobinar la pel·lícula (sense quedar-nos enganxats en el passat) fins al punt del conflicte per a donar-li l’espai que mereix, donar-li visibilitat per a poder pacificar-lo.
Acceptar-nos.
Donar-nos el permís de ser els qui som en realitat, amb les nostres parts de llums i ombres. Totes elles són essencials en la nostra vida. Només cal identificar-les i donar-los comprensió per a poder alliberar-nos i sanar-nos.
Tots aquests símptomes que apareixen en el teu cos són tocs d’atenció i oportunitats per a portar la teva mirada cap a on necessita atenció.
Aprofita el que t’està passant, segur és una oportunitat per a tornar a connectar els cables en l’endoll que correspon.
Connecta’t!!
Espero que aquestes paraules us ajudin a ampliar la vostra comprensió i us de motivació per a mirar de la retina cap a dins camí cap al vostre bell cor.
